L’efecte Biquini

Parlava l’altre dia dels enamoraments platònics que patim cada dia els homes. Era una manera de dir-ho. També fa poc que comentàvem amb una amiga les reaccions que tenim els homes al veure una dona guapa (al gust de cadascú, és clar) quan estem enmig d’una conversa. Perdem el nord.

Si estem en una conversa entre amics la cosa es soluciona ràpid, el primer que la veu fa un “ei pssst”, o simplement desvia la vista i aixeca les celles de manera visible per la resta de conferenciants. El món es congela. Els escàners s’encenen. Els ulls es preparen a captar la màxima informació possible en qüestions de segons. El so ambient es torna enllaunat. El ritme dels cors augmenta, donant pas a un escalfament generalitzat de l’ambient. La saliva surt del seu curs habitual, i és que tots els músculs del cos es relaxen, o quasi tots. El moviment ocular és semblant al de la fase REM, ràpid i d’un cantó a l’altre. Cada detall importa. Cada alenada de perfum. El cervell es queda en mode “Entrada de dades”. Només pot entrar informació. La única informació sortint és mitjançant paraules o grunys d’aprovació general: “mmmmmh”, “bufff”, “buaah”, “agggggg”… La noia desapareix per la cantonada. Tots tornem a la realitat i algú pregunta “què estavem dient?”. Riem tots. La capacitat que té un escot o un tanga+tatoo per congelar ambients i concentrar mirades en èpoques d’estiu és abrumadora. El moviment ondulatori d’una natja pot hipnotitzar tot un carrer. I elles ho saben! No en tingueu cap mena de dubte.

Ara bé, què passa quan estàs en presència femenina? Com t’ho manegues? Estàs parlant amb una noia en una terrassa d’un Bar i passa per darrere d’ella la que en aquells instants és la noia més desitjable carnalment de la terra.

Els homes farem veure que estem dins la conversa, però tota la nostra part conscient estarà enfocada a la ciutadana X en qüestió. Ja no dic la mirada, sinó la ment. Si bé és cert que els ulls aniran fent micro-escapades en intervals petits, intentarem de totes les maneres possibles que no es notin les nostres palles mentals.
Però amics i amigues, es nota.
Més si estàs parlant: la concentració baixa, la parla es desaccelera i les lletres s’ajunten. No s’hi pot fer res.

Es podria batejar com l’efecte Biquini, ja que al cantó de les platges sol passar en més ocasions. Almenys així l’han batejat en aquest article, on alguns científics sense res més a fer, han estudiat el fenómen:

http://www.quo.es/ciencia/noticias/el_efecto_biquini

N’extrec un paràgraf d’exemple que analitza molt bé el que he explicat:

la visión de las chicas en biquini provocaba una intensa reacción en el area del cerebro del cuál depende la toma de decisiones inmediatas. Lo curioso es que una serie de personas que eran propensas a planificar a largo plazo, se mostraban ahora impulsivas y ansiosas”.

Eso sí, cuando las chicas desaparecían de escena, la actividad cerebral volvía a su estado habitual, y los voluntarios recuperaban la sensatez perdida.

La suma perfecta? (II)

Aquesta vegada… Bola de Drac + Zelda!! Si amics, 2 passions que porto dins s’uneixen, fan una fusió que a priori sembla que funcionarà: La história de Bola de Drac (quan en Goku és petit!) per una banda, i per l’altra hi afegim la jugabilitat del Zelda DS. En pot sortir una bomba d’aquí:

[video:youtube:BTIPFre73TU]

Fa moooolt bona pinta!

(Vist a Vidaextra)

E3 2008

L’E3 (Electronic Entertainment Expo) és considerada la fira més important mundialment dedicada al món dels videojocs.

Cada any totes les empreses més importants del sector, de la talla de Nintendo, Sony, Microsoft, Electronic Arts, konami, Capcom, Ubisoft… es reuneixen a los Angeles per mostrar al món les seves creacions.

Fa 2 anys vaig poder veure la típica cerimònia inaugural que fan els responsables de cada consola en directe des de GameSpot. No deixa de ser curiós el fet de veure amb què et sorprendran el pròxim any en primícia, com si fossis un corresponsal de revista de videojocs enviat en exclusiva a EEUU.

El moment més impressionant sens dubte per mi va ser la presentació de la wii al món, quan en Shigeru Miyamoto, creador de mites com Super Mario, Donkey Kong, o el totpoderós Zelda, va aparèixer a l’escenari armat amb un wii-mote fent de director d’una orquestra virtual tocant la cançó de Zelda. Impressionant.

[video:youtube:ir-YEA1yGFw]

Un altre moment va ser aquest, el primer video de Zelda Twilight princess (se’m nota que sóc fan de Zelda? XD) el 2005 amb l’aparició estelar una altra vegada del mestre Miyamoto. Val la pena escoltar l’ambient de la sala:

OH MY GOOOOD!


Extret de http://www.vidaextra.com/2008/07/09-mis-cinco-grandes-momentos-del-e3

Bé, aquest any em sembla que no pinta tant bé (almenys pel que fa a Nintendo) però igualment miraré de veure què passa a l’altre punta de món.
14 de juliol a les 19:30 Microsoft
15 de juliol a les 18:00 Nintendo
15 de juliol a les 20:30 Sony

Paraules que m’agraden

A l’hora de navegar per internet o per treballar davant l’ordinador, a vegades em trobo amb paraules que m’agraden més que d’altres:


extraterrestres (Lluís)
travesseres
arrastrares (Ivan)
carreteres
rescatava
cercares
targeta
cartera
rascava
debatre
carrera
xerrar
barber
teatre
xarxa

Sabeu a què em refereixo no? (Sí, és una mena d’endevinalla XD)
A veure si en trobeu alguna de més llarga (o igual)!

Jack Keane

Avui en dia els jocs d’ordinador que tenen més èxit són els MMORPG (Massively multiplayer online role-playing game), del pal WoW (World of Warcraft) i per altra banda els FPS (First Person Shooters), del pal “Half life”. Tots estan enfocats a jugar online, hores i hores gent enganxada al teclat i la rata connectada mundialment fotent-se de tiros a punta pala o llançant-se encanteris i atacs múltiples en mons persistents.
Gràcies a Déu no hi he entrat mai en la dinàmica d’aquests jocs online. I és que un s’ha de conèixer a si mateix.

Jo quan tocava un joc no el deixava fins a passar-me’l. No és xuleria no, és simple i pur vici. Pocs han estat els jocs que se m’han resistit: “Bob” de SN, “Castlevania 2, Simon’s Quest” de NES, “Battle of Olympus” de NES… espines totes elles que encara tinc clavades hahah.
Passar-se “BattleToads” de la Nintendo, o “Parodius” de la Super Nintendo en mode super difícil, o “Street Fighter II” amb TOTS els personatges, només per a veure els finals de cadascun, també en nivell difícil, o “Dragon’s Lair” de Nintendo (Recomano el video de l’Angry Video Game Nerd), deixar la consola oberta durant dies ja que no es podia salvar en algun joc, esquerdar la tele de puntades i cops de puny que li fotia quan em mataven en algun joc… Tot de coses que em van fer auto-convèncer que posar-me a jugar online no era la millor idea, si no volia convertir-me en el “niño alemán” en versió catalana.

D’aquí ve que una de les meves principals preferències en quant a jocs per PC siguéssin, i encara siguin, les aventures gràfiques. Qui no té gravades en ment escenes i músiques dels “Monkey Island“, de “Day of the tentacle“, de “Loom“, de “Indiana Jones and the fate of Atlantis“, dels “Gobliins“… Jocs que formen part ja de la cultura del videojoc com “Ciudadano Kane” és al cine o la “Mona Lisa” és a la pintura.
(De fet ara penso que aquest estil de joc es mereix un article sencer, queda anotat)
Bé, el motiu d’aquest post és que m’he comprat fa poc un joc nou d’aventura gràfica: “Jack Keane“.

Diuen que té l’essència d’aquests jocs i que fins i tot els hi dedica unes quantes floretes (Sortirà la típica “¡Yo soy goma, tú eres cola!”?) Està doblat al castellà per més de 30 professionals en doblatge (en dono fe, de moment no surt el doblador aquell repugnant de “Broken sword”) i utilitza el típic “point & click”
Dona gust gastar-te uns minsos 20? (no, no m’he equivocat) per comprar-te un joc que saps que t’agradarà i que a més ajuda a valorar l’esforç de certes companyies a mantenir viu l’esperit “adventuregamer”.

Estiu, temps de viatges

Arriba el bon temps i amb ell els viatges. Tot Déu marxa cap a alguna banda. Uns van els altres vénen, uns més lluny que els altres, uns més temps que els altres, uns acompanyats els altres sols, uns cap al fred els altres cap a la calor… Això sí, molts tenen una cosa en comú, que anoten en un blog les respectives aventures, com aquests:

L’Ivan i en Lilo a Japó:

En Palma a Canadà:

De fet els blogs-viatges s’estàn convertint poc a poc en una eina molt millor que les guies normals i corrents, ja que es guarneixen amb experiències pròpies molt útils per a saber coses més a l’abast de tothom (com molt bé va fer en el seu temps en Serrano amb el seu British steps). Aquí algú hi posarà cullarada, si és que no ho ha fet ja (Google? XD).