No sé quin és el moment en el qual em ve la inspiració per a començar a escriure, però m’estic començant a preocupar, perquè cada vegada els intervals de temps són més llargs.
Potser tindran raó amb allò que amb l’edat la imaginació va de capa caiguda…
Però tant se val, la qüestió és posar-s’hi!
Aquest article fa molt que em volta pel cap. No sé si sabré transmetre el que realment vull arribar a dir, però crec que les coses aniran per aquí.
Fins ara els continguts audiovisuals, ja des de la primera fotografia l’any 1826 fins a l’última producció en tres dimensions de qualsevol sala de cinema s’emmagatzemen tan sols en 2 dimensions. Això vol dir que a partir dels originals, ja sigui d’un negatiu de fa 2 segles o d’un fotograma d’Avatar no se’n pot extreure cap més informació que no sigui la que pròpiament aporta el punt de visualització del qual es va fer la captura d’imatge. Estic parlant de fotogrames, no d’informació CGI que pot contenir el projecte entre els milers d’ordinadors que es van fer servir per crear Avatar.
Què passa si afegim una dimensió a aquest format d’emmagatzematge?