El bloc d'en Jordi Babot Casacuberta
Servirà per veure les repeticions a un estadi de futbol americà d’Estats Units. La resolució és la mateixa que té qualsevol televisor Full HD, 1080p, encara que es veu força més espectacular. N’hi haurà un parell per cada grada lateral, més 2 de més petites per les grades de les porteries. A veure quan tarden a posar-ne als estadis de futbol d’aquí.
Algunes dades:
2332 polzades
55 metres d’ample
20 metres d’alt
30 milions de leds
600 tonelades
40 milions de dolars
Vist a Noticias3D.
Això ja comença a ser una constant…
El divendres es confirmava la classificació de Bernard’s world per la final del Teaserland a Barcelona. L’Albert (amb l’ajuda d’en Cesc) lluitarà pel premi juntament amb 3 altres finalistes, amb la possibilitat de guanyar 30000 ?uracus per a la creació d’un curtmetratge. La final la faran a la famosa sala Luz de Gas de Barcelona, amb la presència de grans del cinema actual, molt possiblement (Balagueró, Corbatxo, etc…).
No content amb això, avui mateix al migdia, durant la gravació del seu nou curtmetratge “L’Armadura” (el guió del qual ja és guanyador del Fons de Creació Audiovisual de Girona en l’apartat de creació audiovisual experimental, premi dotat amb 2.500 ?uracus ) i amb el testimoni d’un servidor, rep la confirmació de que un curtmetratge realitzat el cap de setmana passat juntament amb altra gent, per al famós (i ja ex-odiat) Diba Exprés de Barcelona, és finalista! I és clar, fa mitja hora s’ha sabut que n’és el guanyador i que ha estat recompensat amb un premi valorat amb 15000 ?uracus.
Sí, cal fer una cronologia, jo també vaig una mica perdut 😛
Aquí us deixo amb el guanyador del Diva 2009, del qual vaig dir (paraules textuals) “és del montón”:
Felicitats a tot l’equip (i a l’Albert i Cesc again)! A veure si el dimarts faig un altre article amb final feliç 😉
De la sèrie antiga no n’havia vist mai cap capítol sencer. Era petit i em feia por quan s’arrencaven la pell i deixaven veure aquell color “verd extraterrestre” tan fastigós, i sobretot quan es menjaven rates.
A aquesta nova versió li hauré de donar alguna oportunitat, pinta molt bé!
Vist a Greenshines.
Poso III peró realment hi ha més “cançons arreu del món“.
En un altre post em queixava que la gent amb renom en trencava la màgia. Aquesta vegada també ho dic, peró no deixa que sorprengui el calibre del convidat:
Sempre podran dir que han cantat amb en Bono 😉
És curiós que acabat de llegir el primer llibre d’aquesta gran saga fantàstica/èpica, “Juego de tronos”, el qual recomano molt, surti la notícia de que es començaran a fer videojocs relacionats amb aquest món sorgit de la ment d’en George R.R. Martin.
Com bé diu un comentari a la web d’on he tret la notícia, esperem que arribi a bon port, i que aquest no sigui Roca Casterly 😛
La imatge del post és el famós Mur, al nord d’Invernalia (pels que heu llegit el llibre clar), i l’he tret d’un bloc d’un dibuixant català, en Guillem H.Pongiluppi, el qual ha il·lustrat (i va fent) molt bé el món dels “7 reinos”. Un crack.
Aquella casa intel·ligent dels Simpson que intentava abusar de la Marge comença a gestar-se a les ments dels investigadors de Microsoft. Aquests han posat en una casa tots els gadgets que s’han anat presentant aquests darrers anys i que s’han pogut veure en videos per internet, com ara els projectors i miralls interactius, o la taula del pal “reactable” que permet compartir informació entre els gadgets dels comensals.
Si les dones tarden a decidir-se davant d’un mirall normal, imagina’t ara amb un que et diu la temperatura exterior, les notícies del dia i et selecciona la roba segons el que vas triant:
Encara trobo a faltar un projector a la banyera.
Via Alt1040.
Amb la sortida de la Wii va aparèixer la primera part d’aquest joc, una aventura en primera persona que pintava molt bé. Red Steel prometia un control ultra-realista amb el nou (i màxim baluard de la consola) super-dildo-comandament. La realitat ens va fotre una óstia ben parida. El joc era, segons molta gent (jo ni el vaig provar veient les crítiques) curt, fàcil i de control ultra-realista ni rastre. Tota una decepció. Així és com ens van flipar:
I així, amb l’ajuda del nou Wii motion Plus (un aparell que es connecta al comandament normal de la wii i que ajuda a millorar molt la sensibilitat, o això diuen…), és com ens flipen ara:
S’haurà de provar. Ai Wiikey què faria sense tu…
Res, és només per comprar-me aquest Jet-Pack:
Algunes dades:
– Funciona amb combustible de cotxe normal.
– Té combustible per mitja hora.
– Pot anar a 100 km/h.
– Pot enlairar-se 2,4 km.
– Costa 73.000 ?
– Hi ha 10 unitats per vendre aquest any.
És a dir, que et pots plantar de Girona a Camprodon amb mitja hora, tot observant el vol de les orenetes a 2 km d’altura. Flipant.
Vist a Microsiervos.
L’usuari Threpwood ens deleita amb la traducció al català d’un dels millors jocs de la história, Monkey Island 2, i aprofita per fer una crida a tothom a que amb una mica de voluntat es poden tenir jocs amb el nostre idioma, ja que no té per què ser una cosa estranya.
Si no l’has disfrutat mai, aquesta és la teva oportunitat!
Mira darrere teu, un mono amb tres caps!!
Vist a la tafanera.
Normalment les campanyes que fan les companyies telefóniques em fan ràbia. Sembla que t’estiguin dient: “Mireu amb què ens gastem els vostres calers!” quan amb els diners que ha costat, per exemple, el concierto Movistar de los 40 o qualsevol moguda així descomunal o anuncis milionaris (i copiats molts d’internet, veritat Telefónica?) bé podrien abaratir els costos de les trucades i, sobretot, dels SMS, que per enviar 4 caràcters et cobren a preu d’or. És per aquest motiu que ja fa temps que vaig decidir donar suport a les companyies “petites” (a darrere sempre hi ha alguna empresa gran, com no), doncs a part de ser més barates, la competència entre marques sempre va bé.
Bé, una campanya d’aquestes ha aconseguit que realment per uns instants hagi oblidat tot aixó. Es tracta d’una concentració a la plaça Trafalgar a Londres, on la companyia T-mobile va reunir milers de persones per cantar amb un super-karaoke, tothom micro en mà, la mitiquíssima cançó dels Beatles.
Realment toca la fibra!
Ja ho havíem vist fa temps en una estació de tren, aquell pic amb una super-tabla.
Fama time: