Yoigo i el català

Quan parlem d’idiomes en temes de telefonia em poso nerviós. Jo quan he de trucar a alguna operadora, ja sigui per algun problema, per buscar informació o el que és el mateix, quan em truquen per oferir-me X o Y servei -d’operadores que dius: Com collons saben el meu número??- em foto de mala llet. No és perquè el que em parli sigui en un 80% dels casos una sud-americana des de milers de km de distància, ni perquè em parli en castellà, ni perquè tingui la indecència de trucar-me durant una migdiada, ni tan sols pel fet que disposin de les meves dades quan jo no he marcat enlloc que accepto ofertes comercials. No és res d’això.

El que seria lògic i raonable en les empreses de gran calibre, com és el cas que ens ocupa, és que en una trucada et donessin l’oportunitat d’escollir l’idioma amb el qual vols ser atès, i més quan és una empresa del teu propi país (Catalunya o Espanya, el que vulgueu). No són ganes de tocar el que no sona, com pot pensar força gent: -Bah, què et costa parlar en castellà, no veus que sortiria massa car posar recepcionistes en tots els idiomes?- o -No et moriràs per parlar en castellà 2 minuts- o -En fas un gra massa- o …… Jo el que vull és sentir-me còmode quan parlo. El castellà el domino (o això penso) i no em fa res parlar-lo, però em resulta força més reconfortant parlar en català, ja que és l’idioma amb el que penso i no he d’anar fent traduccions al vol. “Hace feo esto escucha!” XD

Qualsevol podria pensar que sóc, com a vegades he sentit dir, un “fatxa de la llengua” -tela la comparació-, però no és el cas. Admeto que de vegades em poso pesat en certs temes lingüístics, com em passa amb el “tenir que” o amb el “Gerona” (aquests 2 em sobre-passen moltíssim, massa XD), i fins i tot algú ho pensarà amb el cas que m’ha passat durant els últims dies.

El cas és que fa uns dies vaig trucar a Yoigo per a fer-me de contracte -sí, vaig en contra dels meus principis una vegada més-. A Yoigo val a dir que la tinc en molt bona consideració, pels preus, pel servei al client, per les botigues on quasi tot està en català…
Em va atendre una sud-americana amb el seu mono-to característic: -“holabuenastardesconquienhablo?”

“Hola, soy Jordi, tienen servicio en catalán por favor?”

… Segons d’estupefacció …

“mm a ver, unmomentoporfavornoseretire”

… em surt una musiqueta molt mona …

… continua la musiqueta …

… 2 minuts de musiqueta …

Robot: “Su llamada está tardando demasiado, si lo desea, pulse 1 y le llamaremos tan pronto como sea posible”

… ni cas, ja que hi sóc, espero …

… 1 minut de musiqueta, un avís del robot, 1 minut de musiqueta, un avís del robot …

… Al cap d’un quart d’hora -la trucada era gratis, només faltaria- penso: “Una de dos, aquí o m’estan prenent el pèl o realment no tenen servei en català, apretaré l’1, a veure què passa”.

Robot: “Le llamaremos tan pronto como sea posible” i em pengen.

Ningú es va preocupar de dir-me ni tan sols que en aquell moment no em podien oferir el servei en català -si és que el tenien-, que si volia ho podia fer en castellà, cosa a la que -amb certa resignació- hagués accedit, que tampoc sóc tant torra-collons.

Esperant la trucada se’m va fer l’hora de sortir de la feina, una hora després.

El dia següent, si fa o no fa per la mateixa hora que el dia anterior, em truquen del 622. Penso: “Calla, no serà que…” i despenjo: “Sí?”

Noia amb un català perfecte de Girona: “Hola bona tarda, vostè va trucar ahir demanant pel servei d’atenció en català?”

No m’ho podia creure, un dia per ser atès en català! O el que és més fort, un dia per ser atès!!

Vam parlar i fer conya de l’assumpte, no vaig queixar-me gaire no fos cas que se m’emprenyessin, però ella em va dir que el dia anterior no treballava. Em va parlar de les ofertes i vam quedar que ja tornaria a trucar. D’aquí deduïm que en tot Espanya només hi deu haver una persona atenent en català, i encara…

Torno a trucar al cap d’uns dies i el mateix:

Operadora: “Holabuenastardesconquienhablo?”

Com que ja me les veia venir: “Hola soy Jordi, tienen servicio en catalán por favor? Si no puedo hablar con usted, no pasa nada”

Operadora: “NoseretireporfavordonYordi”

… musiqueta ….

… robot …

… musiqueta …

Al cap de 3 minuts, la noia: “Hola bon dia”

No sé si va ser per la meva trucada o què, però passar d’un dia a 3 minuts considero que ja és una bona millora.

Que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

Excursió a la Punta Alta

Aquest escrit havia quedat al calaix de sastre, no sé per què! Que aprofiti.

(Article que sortirà a la pròxima revista “Batall”, del Grup Excursionista Amerenc Esquelles)

Excursió a la Punta Alta (Vall de Boí):

De tant en tant de les nits de lucidesa a Can Franco se n?extreuen coses positives. Va ser en una d?aquestes llargues vetllades nocturnes que alguns membres de l?extint Grup Esquelles Jove -ja fa més de 12 anys- vam posar data per a recordar vells temps i fer una ?excursioneta? un pèl més adulta que les d?abans. Tan adulta com fer un 3000, altura a la qual mai vam arribar quan érem els Esquelles Jove -i que molts dels lectors del Batall deuen haver assolit fa temps segurament-. Suposo que les ?nits salseteres? van contribuir a que mai ens animéssim del tot a assolir tal fita…

El guia espiritual de l?expedició va ser -com no podia ser d?altra manera- el gurú del muntanyisme i ex-monitor esquella-jovenc Ramon Tarrés. Ell va ser el creador d?una llista de coses imprescindibles per als que ja havíem oblidat com fer una autèntica maleta excursionista, on hi apareixien per primera vegada frontals, grampons, samarretes tèrmiques, pantalons NO texans, bastons de caminar… coses que fins fa poc un servidor creia que només les utilitzaba l?Edurne Pasaban.

Després d?unes quantes compres d?última hora al Decathlon -barretes energètiques incloses- tot era a punt. Ens acompanyaria en Ramon2 (Ramon del Molino), un company d?aventures d?en Ramon1, la qual cosa feia pressagiar una marxa accelerada talment com si la BSO hagués de ser la de ?The Ramones?. Així el grup el formàvem l?Albert ?el Resbalador? Blanch, la Roser galtes vermelles Vidal, la Núria sense xiruques Sitjà, en Josep GPS Tràfach, els 2 Ramons de Celrà i jo mateix.

Les previsions pel cap de setmana del 3 i el 4 de juliol éren força dolentes i s?esperaven -tal com sempre diuen- ?ruixats diversos i tempestes locals als Pirineus?. Bé, ja només baixar del cotxe va començar a ruinejar i alguns ja ens vèiem tornant l?endemà amb la cua entre-cames. No obstant, aquella pluja pixanera ens va ajudar a fer més fresca la caminada fins al Refugi de Ventosa i Calvell.

El Refugi és cosa fina. Amb un paisatge idíl·lic, amb l?estany negre als seus peus i envoltat de tots els pics més alts de la contrada, fa que la vista des de qualsevol de les seves finestres sigui un quadre digne d?emmarcar. Menció a part per la qualitat del menjar. L?amanida amb herbes de la zona -dels plats més sorprenents que he menjat últimament-, i una bona sopa de peix a aquelles altures van fer pair millor la retransmissió via ràdio -i posterior resultat- del partit Paraguay VS Espanya.

Sorprenentment, aquell xim-xim del dia anterior -i algun tro nocturn barrejat amb els roncs d?algun desaprensiu del refugi- va donar pas a un dia esplèndid. Ni rastre de ?tempestes locals? com va dir en Tomàs moltbonanit Molina. Això sí, les nevades d?aquest hivern van fer que en força ocasions haguéssim de saltar els torrents d?aigua de desglaç que a cada moment s?anaven interposant en el nostre camí, i val a dir que en alguns moments alguns vam -sí, és en primera persona- estar a punt de fer un ràfting improvitzat de tornada cap al refugi.

Salvats els obstacles i amb alguna que altra mullena de sabata, començava l?episodi de pujada. Alguns vam descobrir les bondats dels pals per caminar just aquí. Poder ?remar? a cada passa la veritat és que ajuda força a pujar més descarregat de cames. Els portadors de GPS i altímetre ens anaven informant cada cert temps dels metres haguts i per haver, a mode de caminada 2.0. S?acostava el que seria la gran novetat per alguns de nosaltres en una sortida excursionista, els grampons.

No havíem fet ni 100 metres per la neu que a l?Albert ja li va donar per fer patinatge artístic cap avall. Just es va frenar quan començava una pendent forta que potser alguna estripada de roba -per no dir d?ungles- li hagués costat. Això ens va fer anar més amb compte per més endavant, ja que les pujades que vam haver de fer eren prou empinades. Després de sortejar algun esboranc pel camí equivocat i de contemplar alguna imatge del pal ?Al filo de lo imposible?-amb la Roser encordada i tot- vam arribar al cim, i amb això ja puc dir que realment la Punta, d?Alta ho és força. 3014 metres de muntanya, que s?alcen enfront de tota la immensitat dels Pirineus, amb l?Aneto a l?Oest i una vista espectacular de part dels llacs i racons del Parc Nacional d?Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Uns metres que comporten, com és tradició en els Esquelles, 3 ampolles de cava en algun futur sopar d?expedició per celebrar-ho.

El vídeo de l?excursió -no espereu gran cosa- el podeu trobar a Yotube buscant: ?Punta Alta juliol 2010?.

Jordi ?el reporter? Babot

Solució a l’hora de buscar aparcament

Un dels principals problemes que es troba tothom qui viu en una ciutat és la de buscar/trobar aparcament “gratis”. Ho poso entre cometes perquè últimament un servidor ha hagut de pagar 2 multes d’estacionament, una d’elles amb grua, i 2 reparacions de retrovisors, amb la qual cosa potser m’hagués sortit més a compte llogar un aparcament…

Sí, cada vegada es fa més difícil aparcar, i més quan el “teu” Ajuntament decideix pintar de color blau certes línies de l’asfalt, on ningú amb 2 dits de front ho hagués fet…

Quan vaig veure per primera vegada als aparcaments de, per exemple, grans centres comercials el sistema làser de detecció d’obstacles implementat per tal de detectar si hi havia o no un cotxe aparcat, vaig pensar que era una molt bona solució per evitar perdre temps.

Alguna vegada buscant aparcament (quan ja portava mitja hora dins el cotxe extasiat) m’havia passat pel cap que aquest sistema es podria aplicar als carrers de tota una ciutat, però me’l treia ràpidament del cap al pensar que seria totalment inviable. Una línia de làsers (o el sistema que sigui) per sota de tot arreu on hi pot haver un aparcament pot comportar aixecar l’asfalt de tota una ciutat!

Doncs bé, uns estudiants de Barcelona (UAB) resulta que ho estan investigant. El sistema es diu XALOC: “Xarxes de sensors per a la gestió d?Aparcaments púbics i localització” i ves per on, ja ho estan posant en marxa. No calen cables subterranis, tant sols un sensor i un emissor wifi per aparcament. Cada un costa 170?, però tenint en compte la quantitat de temps, combustible i paciència que estalvia, ho trobo irrisori per qualsevol Ajuntament amb seny.

A més amb l’aparició dels Smart-Phones la cosa es posa interessant, ja que en tot moment podràs veure on hi ha aparcament, i així estalviar-te un temps preciós buscant.

A veure quan ho veiem per Girona 😉

Més informació: http://www.elwebdesants.com/2010/07/inventen-un-navegador-per-localitzar.html