La popufòbia

 

jo vs el món

La popufòbia és un tipus de repugnància envers alguna cosa que ha estat experimentada per molta gent abans que tu, gent que no pararà de bombardejar-te cantant-te’n les bondats i virtuts fins que no ho experimentis tu amb els teus propis sentits, ja sigui una pel·lícula, una cançó, una obra de teatre, un restaurant, un viatge, un aparell electrònic…

M’hi vaig començar a fixar durant l’estrena de Titànic (o sigui el 1997). A mi en aquelles èpoques em va agradar molt la peli, i no entenia com podia haver-hi gent que no la volgués veure. Analitzant-ho vaig arribar a la conclusió que jo també feia el mateix amb altres coses, com no voler escoltar un grup de música perquè tothom ja l’escoltava, o alguna sèrie mítica que no volia mirar per què tothom deia la mateixa estúpida frase que està de moda durant una determinada època (una mica com el “Yo no he sido” d’aquell capítol dels Simpson, copiat del “He sido yo?” de l’Steve Urkel per cert). És, diria, una mena d’orgull que et fa tancar els ulls envers alguna cosa de la qual saps que en trauràs segurament una bona experiència, però que pels teus nassos no canviaràs d’opinió. Com si algú, quan ja ha passat la voràgine i el seguiment mediàtic, t’hagués de venir a donar uns copets a l’esquena dient-te “Molt bé nano, ho has aconseguit, t’hem estat vigilant i hem vist quin peu calces, t’has reprimit molt bé, felicitats”.

Un molt bon exemple és la sèrie “Perdidos” (“Lost” pels autèntics fans). TOTHOM coneix algú que es nega reiteradament a veure-la. Per què? Per la popufòbia!! Ja podem anar proclamant als 4 vents les excel·lències d’aquesta gran sèrie, l’individu en qüestió evadirà SEMPRE el tema dient: “Ja la miraré algun dia…”.

L’altre seria per exemple algun grup de música alternatiu que comença a fer-se sentir i a tu t’agrada. Quan vegis que TOTES les “quinceañeras” del món els hi comença a agradar el mateix grup, molt segurament la popufòbia te’n farà desentendre i diràs: “Bah! Han canviat l’estil aquests! Ja no m’agraden!”. He sentit “El Canto del Loco”?

O per exemple quan s’està planejant un viatge en grup, sempre surt algú opinant sobre alguna destinació dient: “AQUÍ TOTHOM JA HI HA ANAT”. Com si estigués prohibit anar a un altre lloc trepitjat anteriorment per la humanitat.

La gent anti-Facebook sol ser portadora de la síndrome popufòbica, ja que s’expandeix ràpidament amb l’aparició de noves tecnologies. O, com ja he dit alguna vegada, ningú recorda ja la popufòbia que teníem tots quan vèiem algú que parlava amb mòbil pels carrers fa 10 anys? O als que deien que Internet era per frikis! Cony de popufòbics! D’aquí se’n podria extreure tot un altre article!

L’altra cara és l’aparició de molta gent que vol ser el Cristòfor Colom del segle XXI. El típic “enterat” de tot que ha sentit a parlar fins i tot de grups musicals de Madagascar que pugen fort, o de l’incipient cinema Nord-Alaskès, per no parlar del nou restaurant caríssim que ha tingut el plaer de tastar. Tot per no ser víctima de la Síndrome!

L’explicació més lògica que se m’acudeix és que aquest “descobriment” (o el que sigui) mentre el coneix poca gent, te’l fas teu, en tens una mena d’exclusivitat i pots ser-ne una mica com l’abanderat. Sempre esperaràs que algú a qui li n’expliques la grandesa et reconegui el gran descobriment que has fet, de manera que quan arribi a la gran multitud tu podràs dir: “Ei! Que jo ja fa temps que ho vaig descobrir! Us ho vaig dir o no?”. En canvi, quan te n’adones que és al revés i veus que tothom sembla que s’hagi posat d’acord i li agradi una determinada cosa, quan veus que ja no pots entrar al tren de l’exclusivitat, ets carn de canó de la popufòbia… I no és que et deixin de banda, és que TU t’hi poses tot solet!

Per cert, el nom se l’ha inventat en Lluís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.