Jack Keane

Avui en dia els jocs d’ordinador que tenen més èxit són els MMORPG (Massively multiplayer online role-playing game), del pal WoW (World of Warcraft) i per altra banda els FPS (First Person Shooters), del pal “Half life”. Tots estan enfocats a jugar online, hores i hores gent enganxada al teclat i la rata connectada mundialment fotent-se de tiros a punta pala o llançant-se encanteris i atacs múltiples en mons persistents.
Gràcies a Déu no hi he entrat mai en la dinàmica d’aquests jocs online. I és que un s’ha de conèixer a si mateix.

Jo quan tocava un joc no el deixava fins a passar-me’l. No és xuleria no, és simple i pur vici. Pocs han estat els jocs que se m’han resistit: “Bob” de SN, “Castlevania 2, Simon’s Quest” de NES, “Battle of Olympus” de NES… espines totes elles que encara tinc clavades hahah.
Passar-se “BattleToads” de la Nintendo, o “Parodius” de la Super Nintendo en mode super difícil, o “Street Fighter II” amb TOTS els personatges, només per a veure els finals de cadascun, també en nivell difícil, o “Dragon’s Lair” de Nintendo (Recomano el video de l’Angry Video Game Nerd), deixar la consola oberta durant dies ja que no es podia salvar en algun joc, esquerdar la tele de puntades i cops de puny que li fotia quan em mataven en algun joc… Tot de coses que em van fer auto-convèncer que posar-me a jugar online no era la millor idea, si no volia convertir-me en el “niño alemán” en versió catalana.

D’aquí ve que una de les meves principals preferències en quant a jocs per PC siguéssin, i encara siguin, les aventures gràfiques. Qui no té gravades en ment escenes i músiques dels “Monkey Island“, de “Day of the tentacle“, de “Loom“, de “Indiana Jones and the fate of Atlantis“, dels “Gobliins“… Jocs que formen part ja de la cultura del videojoc com “Ciudadano Kane” és al cine o la “Mona Lisa” és a la pintura.
(De fet ara penso que aquest estil de joc es mereix un article sencer, queda anotat)
Bé, el motiu d’aquest post és que m’he comprat fa poc un joc nou d’aventura gràfica: “Jack Keane“.

Diuen que té l’essència d’aquests jocs i que fins i tot els hi dedica unes quantes floretes (Sortirà la típica “¡Yo soy goma, tú eres cola!”?) Està doblat al castellà per més de 30 professionals en doblatge (en dono fe, de moment no surt el doblador aquell repugnant de “Broken sword”) i utilitza el típic “point & click”
Dona gust gastar-te uns minsos 20? (no, no m’he equivocat) per comprar-te un joc que saps que t’agradarà i que a més ajuda a valorar l’esforç de certes companyies a mantenir viu l’esperit “adventuregamer”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.