Aquest escrit havia quedat al calaix de sastre, no sé per què! Que aprofiti.
(Article que sortirà a la pròxima revista “Batall”, del Grup Excursionista Amerenc Esquelles)
Excursió a la Punta Alta (Vall de Boí):
De tant en tant de les nits de lucidesa a Can Franco se n?extreuen coses positives. Va ser en una d?aquestes llargues vetllades nocturnes que alguns membres de l?extint Grup Esquelles Jove -ja fa més de 12 anys- vam posar data per a recordar vells temps i fer una ?excursioneta? un pèl més adulta que les d?abans. Tan adulta com fer un 3000, altura a la qual mai vam arribar quan érem els Esquelles Jove -i que molts dels lectors del Batall deuen haver assolit fa temps segurament-. Suposo que les ?nits salseteres? van contribuir a que mai ens animéssim del tot a assolir tal fita…
El guia espiritual de l?expedició va ser -com no podia ser d?altra manera- el gurú del muntanyisme i ex-monitor esquella-jovenc Ramon Tarrés. Ell va ser el creador d?una llista de coses imprescindibles per als que ja havíem oblidat com fer una autèntica maleta excursionista, on hi apareixien per primera vegada frontals, grampons, samarretes tèrmiques, pantalons NO texans, bastons de caminar… coses que fins fa poc un servidor creia que només les utilitzaba l?Edurne Pasaban.
Després d?unes quantes compres d?última hora al Decathlon -barretes energètiques incloses- tot era a punt. Ens acompanyaria en Ramon2 (Ramon del Molino), un company d?aventures d?en Ramon1, la qual cosa feia pressagiar una marxa accelerada talment com si la BSO hagués de ser la de ?The Ramones?. Així el grup el formàvem l?Albert ?el Resbalador? Blanch, la Roser galtes vermelles Vidal, la Núria sense xiruques Sitjà, en Josep GPS Tràfach, els 2 Ramons de Celrà i jo mateix.
Les previsions pel cap de setmana del 3 i el 4 de juliol éren força dolentes i s?esperaven -tal com sempre diuen- ?ruixats diversos i tempestes locals als Pirineus?. Bé, ja només baixar del cotxe va començar a ruinejar i alguns ja ens vèiem tornant l?endemà amb la cua entre-cames. No obstant, aquella pluja pixanera ens va ajudar a fer més fresca la caminada fins al Refugi de Ventosa i Calvell.
El Refugi és cosa fina. Amb un paisatge idíl·lic, amb l?estany negre als seus peus i envoltat de tots els pics més alts de la contrada, fa que la vista des de qualsevol de les seves finestres sigui un quadre digne d?emmarcar. Menció a part per la qualitat del menjar. L?amanida amb herbes de la zona -dels plats més sorprenents que he menjat últimament-, i una bona sopa de peix a aquelles altures van fer pair millor la retransmissió via ràdio -i posterior resultat- del partit Paraguay VS Espanya.
Sorprenentment, aquell xim-xim del dia anterior -i algun tro nocturn barrejat amb els roncs d?algun desaprensiu del refugi- va donar pas a un dia esplèndid. Ni rastre de ?tempestes locals? com va dir en Tomàs moltbonanit Molina. Això sí, les nevades d?aquest hivern van fer que en força ocasions haguéssim de saltar els torrents d?aigua de desglaç que a cada moment s?anaven interposant en el nostre camí, i val a dir que en alguns moments alguns vam -sí, és en primera persona- estar a punt de fer un ràfting improvitzat de tornada cap al refugi.
Salvats els obstacles i amb alguna que altra mullena de sabata, començava l?episodi de pujada. Alguns vam descobrir les bondats dels pals per caminar just aquí. Poder ?remar? a cada passa la veritat és que ajuda força a pujar més descarregat de cames. Els portadors de GPS i altímetre ens anaven informant cada cert temps dels metres haguts i per haver, a mode de caminada 2.0. S?acostava el que seria la gran novetat per alguns de nosaltres en una sortida excursionista, els grampons.
No havíem fet ni 100 metres per la neu que a l?Albert ja li va donar per fer patinatge artístic cap avall. Just es va frenar quan començava una pendent forta que potser alguna estripada de roba -per no dir d?ungles- li hagués costat. Això ens va fer anar més amb compte per més endavant, ja que les pujades que vam haver de fer eren prou empinades. Després de sortejar algun esboranc pel camí equivocat i de contemplar alguna imatge del pal ?Al filo de lo imposible?-amb la Roser encordada i tot- vam arribar al cim, i amb això ja puc dir que realment la Punta, d?Alta ho és força. 3014 metres de muntanya, que s?alcen enfront de tota la immensitat dels Pirineus, amb l?Aneto a l?Oest i una vista espectacular de part dels llacs i racons del Parc Nacional d?Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Uns metres que comporten, com és tradició en els Esquelles, 3 ampolles de cava en algun futur sopar d?expedició per celebrar-ho.
El vídeo de l?excursió -no espereu gran cosa- el podeu trobar a Yotube buscant: ?Punta Alta juliol 2010?.
Jordi ?el reporter? Babot